El gran pensador, estudiós i crític de la cultura occidental, F. Nietzsche, va proposar una metàfora per mostrar les dues perspectives des de les que l’artista representa la realitat significada en l’obra d’art: l’apol·línia i la dionisíaca. Així, podem preguntar-nos si es pot utilitzar aquesta metàfora per caracteritzar l'art pictòric actual. En aquest article tractarem d'apropar-nos a una possible reposta a la qüestió.
Aquests dos conceptes estan connectats amb dos personatges de la mitologia clàssica, Apol·lo i Dionís, fills de Zeus. El primer representa el déu que protegeix, que il·lumina els humans amb la veritat, que els permet descobrir els seus pecats o errors, a més de generar la inspiració profètica i artística en guiar i orientar a les mateixes Muses. Representa també la bellesa, la perfecció, l’equilibri i harmonia de la raó. Inspira al ser humà el seu afany d’ordre, de moral, d’individuació i representació contemplativa de la realitat (teoria) per la qual cosa el podem trobar a la base de tot ordenament conceptual, matemàtic, racional, fins i tot gràfic o escultòric que de la realitat viscuda ha inventat el mateix ésser humà.
Per alta banda, Dionís, el deu de la verema, del vi, de l’agricultura i del teatre, representa també l’alliberament d’u mateix, de la seua consciència o jo a través de la follia, l’èxtasi o embriaguesa proporcionada pel propi vi. En aquest estat, l’humà connecta sensitivament, passionalment amb la naturalesa, a través de la fruïció sensual d’aquesta, la qual suposa la pèrdua de la consciència del jo, de l’individu, de la moral, i de l’ordre subjectivitat-objectivitat. Allò subjectiu desapareix i deixa pas a la poderosa primavera, al plaer sensible i intuïtiu de la natura: el ball, la dansa, la música, el foc i el vi, (recordem les nostres festes de Sant Joan), són expressió i oportunitat per què l’entusiasme dionisíac mostre el seu sí a la vida i al gaudi. Suposa la comunió sensual entre humans i la unió sensible amb la naturalesa, retrobada.
La tragèdia grega és la forma artística en la que conflueixen, s’aparellen aquest dos impulsos, aquestes dues formes d’interpretar i sentir: Apol·lo i Dionís, el món artístic dels somnis junt al món artístic de la embriaguesa, dues percepcions estètiques de la realitat contraposades entre sí, però que en la tragèdia, especialment la de Sòfocles i Esquil, s’uneixen per donar pas a la forma artística completa, en la que l’esperit de l’espectador grec, gaudeix al mateix temps de la pretensió d’ordre, norma i mesura (epistemològica, ontològica i moral) front a l’experiència caòtica, sense sentit ni finalitat, del drama cru i tràgic de la vida (i de la mort), vida que és goig i dolor al mateix temps, o un després de l’altre.
Tot artista pren part, adopta una perspectiva, o les dues, com en la tragèdia, a l’hora de crear la seua obra. En tal sentit, l’artista imita (interpreta i presenta) la realitat des d’alguna d’aquestes dues perspectives:
"Con respecto a esos estados artísticos inmediatos de la naturaleza todo artista es un «imitador», y, ciertamente, o un artista apolíneo del sueño o un artista dionisíaco de la embriaguez, o en fin - como, por ejemplo, en la tragedia griega - a la vez un artista del sueño y un artista de la embriaguez: a este último hemos de imaginárnoslo más o menos como alguien que, en la borrachera dionisíaca y en la autoalienación mística, se prosterna solitario y apartado de los coros entusiastas, y al que entonces se le hace manifiesto, a través del influjo apolíneo del sueño, su propio estado, es decir, su unidad con el fondo más íntimo del mundo, en una imagen onírica simbólica" (NT, cap. II)
Cal destacar que aquestes dues perspectives, aquestes dues visions estètiques, no tenen que donar-se juntes necessàriament. De fet hi ha formes artístiques, i fins i tot èpoques en la història de l’art, en que una domina sobre l’altra impregnant l’obra d’art.
Així, en relació a la música, en concret sobre la cançó popular, el nostre autor afirma el següent:
…la música misma, en su completa soberanía, no necesita ni de la imagen ni del concepto, sino que únicamente los soporta a su lado. La poesía del lírico no puede expresar nada que no esté ya, con máxima generalidad y vigencia universal, en la música, la cual es la que ha forzado al lírico a emplear un lenguaje figurado. Con el lenguaje es imposible alcanzar de modo exhaustivo el simbolismo universal de la música, precisamente porque ésta se refiere de manera simbólica a la contradicción primordial y al dolor primordial existentes en el corazón de lo Uno primordial, y, por tanto, simboliza una esfera que está por encima y antes de toda apariencia. (NT. cap. 6).
En relació a l'art pictòric, Nietzsche apunta a una diferència fonamental entre la perspectiva pròpia de l’espectador de la tragèdia i aquella de qui observa una pintura:
"La excitación dionisíaca es capaz de comunicar a una masa entera ese don artístico de verse rodeada por semejante muchedumbre de espíritus, con la que ella se sabe íntimamente unida. Este proceso del coro trágico es el fenómeno dramático primordial: verse uno transformado a sí mismo delante de sí, y actuar uno como si realmente hubiese penetrado en otro cuerpo, en otro carácter. Este proceso está al comienzo del desarrollo del drama. Aquí hay una cosa distinta del rapsoda, el cual no se fusiona con sus imágenes, sino que, parecido al pintor, las ve fuera de sí con ojo contemplativo; aquí hay ya una suspensión del individuo, debida al ingreso en una naturaleza ajena".(NT. cap 6).
Així, mentre l’espectador del drama es fusiona amb el caràcter, els sentiments i pensaments dels esperits i éssers que es presenten al cor de la representació tràgica, el rapsoda i el pintor, adopten una perspectiva més contemplativa i distanciada. Aquests mostren un conte o una imatge que, també nosaltres els espectadors, hem de contemplar, a una certa distància, distingint-nos d’allò presentat i dels personatges que s’hi mostren, els quals són vistos i observats com quelcom diferent a nosaltres mateixos i amb els que no ens confonem emocionalment.
Podem afirmar que la pintura, en especial aquella que representa de forma figurativa i natural escenes, personatges o esdeveniments, activa aquesta perspectiva contemplativa, distanciada i separada de l’escena representada, de tal manera que la fruïció de caràcter Apol·lini, aquella que
troba goig en l’aparença en sí de la representació, és la que predomina en l’acte de fruïció estètica (com, per exemple, en "La Fragua de Vulcano" de D. de Velàzquez).
La representació de l’individu com a mirall d’una idea, pensament, actitud o moral ens situa en la perspectiva apol·línia la qual permet a l’espectador fins i tot parlar del que s’hi representa per identificar i descriure l'escena a través de la paraula i el concepte. La figura i la forma re-coneixible, l’estructura i descripció dels personatges i l’acció, són el component principal d’aquests tipus d’obres.
No obstant, en les obres figuratives també s’hi pot veure reflectit igualment en major o menor presència “l’u primoridal”, el rerefons de la naturalesa, la realitat bruta, salvatge, jovial i joiosa que es mostra a l’espectador sempre que la mestria de l’artista figuratiu sia capaç d’expressar-la (per exemple: "La romeria de San Isidro", de F. de Goya o "Corrida de toros" de Picasso). Així, hi ha obres que ens apropen a la realitat d’una manera més immediata, emocional, empàtica, en generar en l’espectador una impressió que li permet connectar de forma sensible (de forma estètica) amb el món humà. No hi ha discurs, o millor dit, no hi ha discurs en primer lloc, hi ha una impressió suggerida en el moment de la percepció la qual és sensible i emocional i, només després, intel·lectual (obra de l’enteniment que conceptualitza des d’un marc d’interpretació).
La figura (deformada, exagerada, interpretada) són l’element principal utilitzat per l’autor en aquests tipus d’obres. Es tracta d’obres que inciten al joc dionisíac, en que el concepte és superat pel brollar d’emocions, sensacions i impressions causades per algunes de les qualitats estètiques de l’obra (colors, estructura, formes, composició, etc).
Per altra banda, l’art abstracte pot generar en l’espectador una aproximació diferent, en el que la pura contemplació d’una escena que re-presenta (és l'aparença d'una altra realitat), deixa pas al joc lliure de sentiments i sensacions, d’idees, referències i connexions entre idees, que suposen un apropament lliure i sense condicionaments als interiors emocionals induïts per la imatge crua i nua. (Ex. Mural, Jackson Pollock). Tanmateix, hem de reconèixer que, no per ser abstracte, trobarem necessàriament de forma directa l'expressió de l'u primordial propi del coneixement tràgic, ja que, també aquest art pot ser utilitzat per expressar i representar multitud d'intencions i signficats.
En conclusió, l'art actual també es pot analitzar amb aquestes metàfores, és més, podem dir que l’art de totes les èpoques es pot interpretar amb aquestes categories, les quals no són simples estats psicològics de l’artista o l’espectador, sinó formes distintes d’apropar-se al coneixement de la realitat i, en conseqüència, de mostrar-la. Pel que fa a la pintura, podem dir que aquesta disposa de recursos o elements que permeten destacar i mostrar alguna de les dues perspectives analitzades, l'apol·línia i la dionisíaca, tot dependrà de les intencions de l'artista i de l'habilitat en el tractament estètic del tema.
Per una banda, la figuració natural o realista utilitza l’aparença (copia o representació distanciada de quelcom no present) com a via per generar l’experiència estètica que es complau en la fruïció d’allò representat sotmet al principi d’individuació, que busca l'harmonia i la bellesa fent ús de la forma i el color. En aquesta pintura predominarà, per tant, la interpretació apol·línia.
Per l'altra, l’art abstracte que no utilitza aquesta eina, ens proposa la fruïció estètica directa, d’allò immediat present a la visió que no còpia (una altra realitat no present i de la qual seria l’aparença), sinó que s’ofereix directament a la sensibilitat com tot el que hi ha, a la manera de l’u primordial el qual també és directe, immediat i sensible. En ella, l’empatia dionisíaca guanya el terreny, i pot convertir-se en la forma principal d'apropament estètic.
Escribir comentario
Garnet Packard (sábado, 04 febrero 2017 15:22)
It is not my first time to go to see this website, i am browsing this web page dailly and get fastidious data from here every day.
Odelia Wygant (domingo, 05 febrero 2017 15:25)
Keep this going please, great job!
Annette Sharrow (lunes, 06 febrero 2017 20:13)
Hi my loved one! I want to say that this article is awesome, nice written and include almost all significant infos. I would like to look extra posts like this .