És un fenomen etern: mitjançant una il·lusió estesa sobre les coses, l'àvida voluntat troba sempre un mitjà de retenir les seves criatures en la vida i de forçar-les a continuar vivint. A aquest l'encadena el plaer socràtic del conèixer i la il·lusió de poder curar amb ell la ferida eterna de l'existir, a aquell l'enreda el seductor vel de bellesa de l'art, que s'agita davant els seus ulls, al de més enllà, el consol metafísic que, sota el remolí dels fenòmens, continua fluint indestructible la vida eterna: per no parlar de les il·lusions més vulgars i gairebé més enèrgiques encara, que la voluntat té preparades a cada instant.
Aquells tres tipus d'il·lusió estan reservats en general només a les natures més noblement dotades, que senten el pes i la gravetat de l'existència en general amb profund desplaer, i a les que cal lliurar enganyosament d'aquest desplaer mitjançant estimulants seleccionats. D'aquests estimulants es compon tot el que nosaltres anomenem cultura: segons quina sigui la proporció de les mescles, tindrem una cultura preponderantment socràtica, o artística, o tràgica; o si se'ns vol permetre unes exemplificacions històriques: hi ha, o bé una cultura alexandrina, o bé una cultura hel·lènica, o bé una cultura budista.
Tot el nostre món modern està pres de la xarxa de la cultura alexandrina i reconeix com a ideal l'home teòric, el qual està equipat amb les més altes forces cognoscitives i treballa al servei de la ciència, el prototip i primer antecessor és Sòcrates. Tots els nostres mitjans educatius tenen posada originàriament la vista a aquest ideal, tota altra existència ha de maldar esforçadament per posar-se al seu nivell, com a existència permesa, no com existència proposta.
(F. Nietzsche. El Naixement de la tragèdia. Cap. 18)
Escribir comentario
Manuel (viernes, 30 diciembre 2016 07:09)
De què és vel la bellesa de l'art? Què què hem de velar, dissimular o ocultar amb la il•lusió de la bellesa de l'art?
Ricard (miércoles, 04 enero 2017 09:36)
L'existir produeix una ferida, de tal manera que, hi ha qui sent "el pes i la gravetat de l'existència en general amb profund desplaer", tal com afirma Nietzsche. La solució: crear ficcions, entre elles (tres ens destaca Nietzsche en aquest fragment) deixar-nos seduir pel "vel de la bellesa".
Què causa aquest displaer, què hem de velar, ocultar o dissimular?
La visió de la finitud humana (naixem, creixem, ens reproduim i morim), del sense sentit de la natura (sense per a què), del caos fonamental (la falta d’un ordre comprensible a l’ésser humà), o de l’esdevenir incontrolable i indefugible (el poder de la realitat que se’ns imposa i que ens imposa un destí), són alguns dels motius pels quals neix en nosaltres un profund i greu displaer per la nostra existència. Aquest displaer naix de la contradicció entre la nostra voluntat de sentit, d’ordre, d’infinitud i de poder front al que l’existència ens ofereix al cap i a la fi.
L'art i la bellesa ens permeten evadir-nos, dissimular, apartar de la nostra visió aquest estat de depresió tràgica.