Durant el més d’abril de 2017 tingué lloc l’exposició de les obres finalistes del 23 ediició del Premi Nacional d’Arts Plàstiques Ciutat de Castelló entre les que es trobava una de les meues creacions, “Verd, blau i negre núm.8” inspirada en la tradició de l’expressionisme abstracte americà.

El guanyador de la present edició va ser el jove Eduadro Gómez Query amb l’obra Sedentarios XXXV que ací vos reproduim.

L’exposició, de la qual podeu observar el següent montatge en vídeo, va estar oberta al públic al saló de la Casa de la Cultura de Castelló durant la segona quinzena del mes d’abril.

Ha estat un honor haver format part del grup d’obres seleccionades creades per aquests joves i excel·lents promeses de l’art actual i confie, en un futur, continuar presentant obres a aquest certament tant interessant i obert.

En el segle 20 va aparèixer una nova forma de fer art caracteritzada per l'eliminació de la figura i de la representació de la naturalesa. Els pintors no estaven especialment interessats en contar cap història, ni copiar l'aspecte de les coses o de les persones. Es van proposar pintar formes i colors que suggerien alguna cosa a l'espectador i/o al mateix creador.

El viatge a través de les formes i els colors era un passeig per les emocions provocades per les seves combinacions, tendències, forces. Aquest art pretenia simplement provocar impressions sensorials, a l'espera que l'espectador es convertira en una caixa de resonància emocional activada per la combinació de les formes percebudes, la reflexió intel·lectual, la pròpia història personal I l'estat d'ànim del moment.

Hui sabem que l'art abstracte no preten, aparentment, contar cap història, ni cap relat, ni té la intenció de defensar cap ideologia religiosa, social o política. Una obra abstracta és el que és, amb les seues qualitats estétiques i materials, com a única bandera. És només allò que es mostra com a forma, color i harmonia, més o menys equilibrada que exigeix de l'espectador un estat de contemplació en que a través del propi gust estétic i la degustació de les qualitats formals es produeix la comunicació significativa amb l'obra i amb l'autor.

No hi ha res més, ni res menys.

Però, hi ha obres abstractes millors i pitjors? Sí, hi ha obres millors i pitjors, artístes més interessants o de millor qualitat i artistes més mediocres. Tanmateix, com en tot art, sembla difícil establir conceptualment els aspectes o criteris per decidir en relació a aquesta qüestió, llevat d'algunes idees generals o conceptes genèrics com els d’harmonia, equilibri, unitat, diversitat, simetria, ordre, joc, capacitat de sorpresa, capacitat de seducció, que poden ajudar a explicar la qualificació que puguem fer de les obres.

Ara bé, sempre serà cert que l'experiencia de l'espectador, amb un gust estètic cultivat, madur i entrenat, és necessari per poder identificar una bona obra d'art abstract. Aquest gust es pot educar només a través d'un coneixement de l'art recent, els dels darrers cent anys per exemple, i una contemplació períodica de l'art contemporani que permeta conèixer què estan fent els artístes del moment i què forma part de la pròpia època.

Aquesta sensibilitat estètica o gust es pot educar provant, tastant l'art, com qui educa el seu paladar per degustar vins o paelles. Cal educar en sentir sensacions, en captar, ordre, estructures, formes, matisos, ritmes, colors, és a dir, en tot allò que hi pot ser en una obra d'art i que puga pertanyer a l'àmbit de la percepció. A més, l’art, en presentar-se a la sensibilitat i als sentits, pot provocar la interpretació d’un sentit o significat del tal manera que és necessari entrenar-se també en la seua comprensió. Els humans no només sentim i percibim, sinò que, a més, donem un significat a les creacions humanes, a causa de que són humanes, de tal manera que través d'elles, podem retrobar l'experiència humana, el sentit de la vida, la nostra cosmovisió, o qualsevol altre significat emocional. Per gaudir de les obres de Jackson Pollock o de Marc Rothko cal descobrir en elles les emocions i sentiments que poden induir en l’espectador, cal intuir els motius, raons i espectatives de l'artísta, i fins i tot, cal saber què espera l'autor de l'espectador, què vol que es faça davant la contemplació de la seua obra, per aprendre a fer-ho (o al menys intentar-ho).

Per tant, decidir sobre art abstracte de qualitat, depén, a més de l'entrenament del gust envers les qualitats estètiques o formals de l'obra, del coneixement necessari per interpretar el significat suggerit, dels significats que el context, social, cultural, econòmic, polític i humà li confereixen i que es mostren conjuntament amb la fruïció estètica de la seua forma i color. Ací, de nou, l'entrenament, l'aprenentatge, el pensament i la reflexió personal són condicions necessàries per destriar adequadament entre el bo i el dolent, entre el que millor expressa i suggereix i aquell que diu ben poc i mal.

És un fenomen etern: mitjançant una il·lusió estesa sobre les coses, l'àvida voluntat troba sempre un mitjà de retenir les seves criatures en la vida i de forçar-les a continuar vivint. A aquest  l'encadena el plaer socràtic del conèixer i la il·lusió de poder curar amb ell la ferida eterna de l'existir, a aquell l'enreda el seductor vel de bellesa de l'art, que s'agita davant els seus ulls, al de més enllà, el consol metafísic que, sota el remolí dels fenòmens, continua fluint indestructible la vida eterna: per no parlar de les il·lusions més vulgars i gairebé més enèrgiques encara, que la voluntat té preparades a cada instant.

Aquells tres tipus d'il·lusió estan reservats en general només a les natures més noblement dotades, que senten el pes i la gravetat de l'existència en general amb profund desplaer, i a les que cal lliurar enganyosament d'aquest desplaer mitjançant estimulants seleccionats. D'aquests estimulants es compon tot el que nosaltres anomenem cultura: segons quina sigui la proporció de les mescles, tindrem una cultura preponderantment socràtica, o artística, o tràgica; o si se'ns vol permetre unes exemplificacions històriques: hi ha, o bé una cultura alexandrina, o bé una cultura hel·lènica, o bé una cultura budista.

Tot el nostre món modern està pres de la xarxa de la cultura alexandrina i reconeix com a ideal l'home teòric, el qual està equipat amb les més altes forces cognoscitives i treballa al servei de la ciència, el prototip i primer antecessor és Sòcrates. Tots els nostres mitjans educatius tenen posada originàriament la vista a aquest ideal, tota altra existència ha de maldar esforçadament per posar-se al seu nivell, com a existència permesa, no com existència proposta.

(F. Nietzsche. El Naixement de la tragèdia. Cap. 18)

Francis Bacon en sus propias palabras.

Si uno decide ser pintor, se tiene que decidir que no se tiene miedo a hacer el ridículo. Otra cosa es encontrar temas que sean realmente absorbentes. Sin un tema que nos consuma, automáticamente se entra en la decoración.

El arte verdadero siempre nos regresa a la vulnerabilidad de la situación humana.

Tengo avidez por la vida. Tengo avidez como artista y es mi avidez la que me ha hecho vivir fortuitamente. Por la avidez, por pasar el rato..., beber..., para la emoción de la acción.

La vida es tan corta y, mientras me pueda mover y ver y sentir, quiero que la vida continue…, existiendo. Creo que el arte es una obsesión con la vida. Y después de todo, desde que somos seres humanos, nuestra mayor obsesión es con nosotros mismos.

He hecho muchos autoretratos, realmente porque la gente a mi alrededor ha estado muriendo como moscas y no ha quedado nadie para pintar, excepto yo mismo.

La manera en que he tratado de evocar la apariencia me hace cuestionar el significado mismo de la apariencia. Mientras más trabajo, el misterio de la apariencia se profundiza y necesitamos algo de magia para coagular el color y la forma para evocar la apariencia porque esa apariencia solo se capta por un único momento en el tiempo. En un segundo uno puede parpadear o mover la cabeza o mirar otra vez y la aparienza ha cambiado.

No me considero dotado, solo receptivo. No creo haber podido ser otra cosa que pintor. Y no sé…, después de todo,  no conozco otro hombre… , no lo sé. 

Todo lo que hago pasa a la pintura.

El gran pensador, estudiós i crític de la cultura occidental, F. Nietzsche, va proposar una metàfora per mostrar les dues perspectives des de les que l’artista representa la realitat significada en l’obra d’art: l’apol·línia i la dionisíaca. Així, podem preguntar-nos si es pot utilitzar aquesta metàfora per caracteritzar l'art pictòric actual. En aquest article tractarem d'apropar-nos a una possible reposta a la qüestió.

Aquests dos conceptes estan connectats amb dos personatges de la mitologia clàssica, Apol·lo i Dionís, fills de Zeus. El primer representa el déu que protegeix, que il·lumina els humans amb la veritat, que els permet descobrir els seus pecats o errors, a més de generar la inspiració profètica i artística en guiar i orientar a les mateixes Muses. Representa també la bellesa, la perfecció, l’equilibri i harmonia de la raó. Inspira al ser humà el seu afany d’ordre, de moral, d’individuació i representació contemplativa de la realitat (teoria) per la qual cosa el podem trobar a la base de tot ordenament conceptual, matemàtic, racional, fins i tot gràfic o escultòric que de la realitat viscuda ha inventat el mateix ésser humà.

Per alta banda, Dionís, el deu de la verema, del vi, de l’agricultura i del teatre, representa també l’alliberament d’u mateix, de la seua consciència o jo a través de la follia, l’èxtasi o embriaguesa proporcionada pel propi vi. En aquest estat, l’humà connecta sensitivament, passionalment amb la naturalesa, a través de la fruïció sensual d’aquesta, la qual suposa la pèrdua de la consciència del jo, de l’individu, de la moral, i de l’ordre subjectivitat-objectivitat. Allò subjectiu desapareix i deixa pas a la poderosa primavera, al plaer sensible i intuïtiu de la natura: el ball, la dansa, la música, el foc i el vi, (recordem les nostres festes de Sant Joan), són expressió i oportunitat per què l’entusiasme dionisíac mostre el seu sí a la vida i al gaudi. Suposa la comunió sensual entre humans i la unió sensible amb la naturalesa, retrobada.